Aquest sol de migdia
que avança per la plaça
du vestit, cistell, sabata,
una deu vessant follia.
Com callo quan ella passa,
com tremolo en sentir-la,
com m'entaforo en mil somnis,
com quequejo quan em crida.
He de portar-li una rosa
del jardí de l'alegria,
roja com un foc d'amor,
com una ofrena eixerida.
A les vuit del dematí
d'un vint-i-tres d'abril,
estic sota del balcó,
esperant d'amor morir.
Són les dotze, no ha sortit,
sento la mare com crida:
Margarida, has d'anar
a comprar a la botiga!
Tot vestit d'enamorat,
sento la porta que s'obre,
Margarida se n'ha anat,
la rosa i jo fem de pobre.
AMB TOT DE AFECTE
Mª Dolors
